Una mica de Capote...

“Soy alcohólico, soy drogadicto, soy homosexual, soy un genio”. Ell ho creu i no és l’únic. Capote és recordat com una persona poc corrent, impactant i gens mediocre, amb grans qualitats literàries i periodístiques, de les quals dóna fe la seva brillant obra. És diferent i és capaç de marcar la diferència; com va fer amb la seva obra mestra "A sang freda", que ha estat àmpliament aplaudida durant dècades i s’ha convertit en un referent de la literatura de no-ficció. No podia ser d’una altra manera. És una lliçó magistral en forma de llibre per a tots els periodistes, i una demostració per als incrèduls de com la literatura i el periodisme poden unir-se fins a ser un mateix. Poques obres han igualat el seu nivell i pocs escriptors han pogut superar el valor del seu autor, considerat una figura indiscutible de la literatura del segle XX.

EL SECRETO DE SUS OJOS

Excelsitud i magnificència són sens dubte acompanyants de l’últim film de Juan José Campanella: “El secreto de sus ojos”, basat en la novel•la “La pregunta de sus ojos” de Eduardo Sacheri. Amb un títol tan atractiu com revelador, el director no només posa nom a una brillant obra artística, sinó que també posa en relació les dues úniques cartes amb què es jugarà la partida. Per una banda, el record del “cas Morales”, un cas semienterrat de violació i assassinat que va ocórrer a l’Argentina dels anys 70,i el desenllaç del qual encara està per descobrir. I per l’altra, una suprema història d’amor entre els dos investigadors del crim, els dos protagonistes (Ricardo Darín i Soledad Villamil), que es retroben anys després en motiu de la novel•la sobre el cas que vol escriure Darín.
Dues històries claus que escriuen l’argument de la pel•lícula, lligades per molt més que els seus personatges. El bo i el dolent, l’investigador i el criminal, comparteixen molt més del que es pensen. Com tots els humans, tenen passions. En aquest cas, una passió no confessa cap a una dona, secreta, que només es revela de forma explícita quan les mirades són captades per fotografies.
Pel que fa al gènere, és difícil decidir entre drama o thriller exclusivament, en una pel•lícula on es combinen ambdós a la perfecció, escortats pels tocs còmics que nodreixen els diàlegs i el retrat més profund i realista del perfil polític i social del país d’aquells anys. Un contingut que no es mostra sense cura, sinó amb una gran destresa en el muntatge. La trama, que s’escriu amb records i records de records, és presentada a través d’una estructura dramàtica basada en flashbacks i ens arriba amb l’ajuda d’un guió magnífic: bona literatura, que fa riure al espectador fins i tot en els moments més tensos.
Tot plegat, vol reflexionar sobre l’amor, l’oblit, la justícia i el càstig. Temes, tots ells, posats en escena amb la interpretació superba de l’equip. Des d’un Darín que combina magníficament la serietat amb la comèdia, a un Guillermo Francella, que crea un personatge simpàtic i proper. Sense oblidar-nos, de Soledad Villamil, Pablo Rago i Javier Godino, capaços tots d’emocionar i transmetre complicitats a l’espectador.
Quant als aspectes més formals i tècnics, cal destacar la fotografia. Algunes escenes són d’una gran bellesa visual. La composició de plans també és rica i variada, passant dels plans detall i els plans més tancats, més propers, als grans plans generals, d’aire més descriptiu.
Juan José Campanella, que també havia dirigit “El hijo de la novia” i “Luna de Avellaneda”, aconsegueix presentar-nos un film digne de veure, que s’iguala al nivell del millor cinema argentí. Aconsegueix crear una obra artística, pintada amb els colors de l’èxit.

On anirem a parar…

Han passat moltes coses al llarg d’aquesta legislatura, coses que s’han deixat passar amb impunitat, com si res. Però no amb tot es pot fer el mateix. Personalment, no estic disposada a aguantar ni tolerar més mentides del senyor Joan González, regidor de festes de l’Ajuntament de Súria.
És cert que el dia 4 de juliol de 2009, com tots saben, vaig deixar de ser la pubilla de Súria, però vaig continuar i continuo com a pubilla de Catalunya. És per aquest motiu, que si se m’hi hagués volgut, hagués assistit encantada a tots els actes de la Festa Major i de les festes dels barris suriencs. Però no se’m va convidar. Fins aquí, no em queixo, perquè no en tenien l’obligació. Tot i així, hagués estat un gran detall per part del regidor esmentat. El problema és que quan se li ha demanat per què no vaig assistir a la Festa Major, el Joan González amb tota impunitat ha contestat que jo he estat fora, quan evidentment és mentida i ell en té constància.
Hem arribat a un punt on la carta blanca s’ha d’esborrar. No podem consentir que les persones del mateix consistori que ens han de guiar i decidir per nosaltres, diguin mentides per justificar les seves errates. On anirem a parar...

Un musical de pel•lícula. Spamalot aterra a Barcelona amb totes les claus de l’èxit

Optimisme. Aquest és sense dubte el sentiment que s’experimenta en sortir al Paral•lel, ple d’espectadors que inicien el camí de tornada a casa xiulant al ritme de la música el clàssic Always look on the bright side of the life, tema estrella de la comèdia musical.

Després d’estrenar-se a Nova York fa quatre anys, Spamalot arriba al teatre Victòria de Barcelona per triomfar, amb tres premis Tony i un Grammy a la millor banda sonora sota del braç, i la nominació a nou categories diferents dels premis Gran Via. L’obra d’Eric Idle i John Du Prez, inspirada més o menys en la pel•lícula Los caballeros de la mesa cuadrada de Monty Python, ha estat adaptada per un Tricicle que ha sabut incorporar en els seus gags elements autòctons i de l’actualitat, per a un públic que no va deixar de riure estant implicat en tot moment.

I és que es tractava d’un gran espectacle pel qual s’havia d’apostar. Gairebé tres milions d’euros s’han invertit en la producció, que compta amb un gran desplegament de ballarins, una notable orquestra dirigida per Òscar Salvador i una brillant interpretació dels grans mestres, que demostren un cop més el seu talent davant d’una sala àvida d’art dramàtic, amb el llistó alt. L’escenografia de Carles Pujol i el vestuari no desmereixen tampoc el resultat de l’obra, que és ambientada a l’Edat Mitjana, tot i que amb reflexions i referències pròpies del segle XXI.

El resultat: un gran espectacle que va ben servit de música, balls i llums de colors, el qual no estalvia en posada en escena, ni restringeix l’ús dels efectes, tals com petards, espurnes i pluges de colors. Tot ingredients necessaris que acompanyen l’escena arrodonint el paper dels actors: un Jordi Bosch impecable i entregat, gairebé nascut per ser el rei Artur, i una Marta Ribera pletòrica demostrant el seu talent vocal. Fernando Gil (Sir Lancelot), Edu Soto (Sir Galahad), i Julián Fontalvo (Patsy) no es queden enrere donant vida a uns cavallers i un acompanyant còmics al cent per cent.

Els aplaudiments finals banyats en una pluja de cors daurats que omplien la sala van allargar-se una bona estona sent la resposta del públic satisfet a una comèdia que no mereixia menys.

Reflexions d'una tarda gris

El destí. Arriba el moment que un es fa gran i s'adona que ha de començar a decidir. Joc d'atzar. Ventall de possibilitats que conformen el futur de tothom i de cadascú. Tot opcions possibles, no descartables, de les quals en depèn la vida d'un mateix, però aquest mateix no sap cap a on ha de començar a caminar. Ni tan sols quin horitzó ha de mirar. Cap opció brilla per llum pròpia. I el temps passa sense donar senyals de vida a ningú. I les opcions es barregen, teixint-se, descobrint un camí ple de portes que s'obren i es tanquen sense fer soroll, el qual ha quedat dibuixat pel gran arquitecte: el destí. O bé, el joc d'atzar. I el pitjor és que qui l'ha de protagonitzar no se n'ha adonat. El ritme frenètic del dia a dia l'ha dominat. I no sap què vol. Ni ho ha pensat. Era destinat a ser protagonista i ha quedat relegat a figurant. O a observador, que ha de mirar com les coses s'esdevenen per art de màgia des de la butaca de la tercera fila. I les pel·lícules ja tenen guionistes. La vida no.

Els Reis tampoc porten la gespa artificial al camp de futbol surienc

L’última reunió entre la Junta Directiva del Centre d’Esports Súria i l’Ajuntament de la mateixa localitat va tenir lloc el dimarts dia 13 de gener i tenia un objectiu clar: saber quan hi hauria un camp de futbol de gespa artificial i quins motius impedien la seva realització immediata. I és que la història del camp de gespa ve de lluny: l’entitat el demana des de la temporada 2005-2006, i quan havien d’optar a la subvenció que ofereix el Consell Català de l’Esport (ara ja fa un any, concretament el primer trimestre de 2008), no va sortir la convocatòria. És per això que l’entitat demana més implicació per part del Consistori per tal d’agilitzar els tràmits, ja que la majoria de camps de futbol de la comarca ja són de gespa artificial, cosa que els perjudica fent que perdin jugadors, que prefereixen jugar i entrenar sobre verd. Però aquesta no és l’única raó per la qual es demana el canvi. La realitat és que les instal•lacions dels equips de futbol suriencs són gairebé impracticables: hi ha goteres al despatx i vestidors, el diferencial salta, el terreny de joc està malmès i no rep el manteniment pertinent des de fa tres anys (temps durant el qual s’ha estat esperant l’arribada de la gespa), etc. Aquestes condicions, sumades a l’ampliació dels jugadors i equips que s’han doblat passant de quatre a vuit durant els últims anys, fan necessària una ràpida remodelació de les instal•lacions, que es mantenen gairebé intactes (tot i que amb algun petit retoc el 2002) des del 1987, any quan es va ubicar el camp a la seva situació actual. El projecte de renovació que ha planificat l’Ajuntament de Súria, per al qual es calculen uns 700.000€ de pressupost, preveu una sèrie de millores com ara el cobriment de la graderia per evitar les goteres, la instal•lació de plaques solars a la tribuna per aprofitar l’energia necessària, la instal•lació d’unes tanques laterals més altes i la millora dels vestidors. Per dur a terme aquesta renovació l’Ajuntament no vol deixar escapar la subvenció, que volta els 210.000€ (un 33% de la suma total del projecte) i per la qual es necessita un informe favorable del Consell Català de l’Esport. Obtenir aquest informe -segons Àngel López, regidor d’Esports i Joventut- és l’únic motiu del retràs de les obres, que s’esperen iniciar al final d’aquesta temporada. “L’Ajuntament té el projecte entre mans i no ha estat parat”, assegura el regidor, que atribueix l’espera als tràmits burocràtics, tot i que entén el malestar de l’entitat. Els tràmits es van iniciar la temporada passada, quan el Consistori va presentar el projecte de renovació al Consell Català de l’Esport esperant a canvi el vistiplau en forma d’informe favorable amb el qual haguessin començat la remodelació de les instal•lacions. La resposta, però, va ser la demanda de presentació d’un nou estudi sobre el funcionament i la gestió del Centre d’Esports Súria, estudi que presentaren el novembre passat i que n’obtingueren resposta aquest mes: per optar a la subvenció s’han de fer diverses rectificacions al camp que no compleixen la normativa vigent, com ara la protecció de les torres de corrent elèctric o el canvi d’orientació del camp per emmarcar-lo dins les coordenades pertinents. Un cop s’hagin corregit o s’hagi certificat que no es pot dur a terme, ja no hi hauria més impediments i podrien presentar el projecte al concurs públic. Aquest és el punt actual de les negociacions, per això la idea és tenir el nou camp per la temporada 2009-2010.

El Centre d'Esports Súria s'acosta al centenari amb un planter doblat recentment
El Centre d’Esports Súria és l’entitat esportiva més antiga del poble bagenc, datada la seva fundació de l’any 1911. Trobant-se així prop del centenari, l’entitat surienca ha tingut nombrosos presidents i juntes directives fins arribar a l’actual, elegida en les eleccions del mes de juliol de 2005 i formada per: Javier Liaño Belmonte, president; Francesc Garriga Guixà, vicepresident; Jordi Sampons Colom , secretari, i Rafael Sánchez Illera, tresorer. Tampoc ha estat la mateixa la ubicació de l’estadi, conegut amb el nom de Riera del Tordell, que en un primer moment va ser emplaçat al carrer Diputació amb l’Avinguda de l’Ajuntament, i més tard al què es coneixia com el Camp de la Bóta, fins arribar a la seva ubicació actual. En la temporada d’enguany, el primer equip juga al grup VII de la Segona Territorial, competició de la Federació Catalana de Futbol, tot i que ha tingut episodis a Tercera i a Primera Territorial al llarg de la seva història. L’entitat compta amb unes 550 persones i vuit equips, entre els quals hi ha dos prebenjamins, un aleví, un infantil, un cadet, un juvenil, un primer equip i un equip femení. La creació d’aquest últim, que entrena des de fa tres temporades, ha suposat un fet històric per l’entitat, que no havia disposat mai de futbolistes femenines.

L'educació a debat

Les vuit del matí de dimecres 26 de novembre va ser l’hora assenyalada per començar l’ocupació de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. Els professors ja havien estat avisats i molts d’ells no van presentar-se a les aules. Començava l’ocupació.

Amb la facultat de Comunicació, ja en són sis les ocupades a tot Catalunya amb un mateix propòsit: la paralització del procés Bolonya per obrir un espai de debat col·lectiu on els estudiants puguin decidir sobre el futur de la universitat pública. El moviment Antibolonya, més enllà de ser un moviment assembleari, és un moviment integrat per tots els estudiants que no coincideixen amb els principis de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) ni amb la seva forma d’aplicació a l’Estat Espanyol.

D’entrada el famós Pla Bolonya té com a objectiu ampliar la mobilitat dels estudiants mitjançant l’homologació de les titulacions a tota la UE. També preveu l’estructuració de l’Ensenyament en grau, màster i doctorat; a més dels crèdits ETCS que amplien les hores de feina per part de l’alumne fora de les aules. Això comporta que els alumnes que es vegin obligats a treballar per poder pagar-se la carrera, no puguin dormir, o si més no, dormin i no puguin fer la feina que se’ls mana per manca d’hores al dia. La tercera opció seria estudiar i dormir, però llavors no es pot treballar i, per tant, no es pot anar a la universitat.

La divisió de les titulacions en quatre anys de grau, més un any de màster, que és el que ha decidit particularment el Govern Espanyol, comporta un encariment del preu de la matrícula en haver de pagar el preu d’un màster. D’aquesta manera, només podrà cursar estudis superiors una petita elit que tingui prou diners per afrontar l’encariment de les taxes .

També hi ha queixes per la incursió de capital privat en una institució pública, com és una universitat. Darrere d’aquesta, hi ha la intenció de convertir els estudiants en futurs factors de producció per a les empreses, o més ben dit, en mercaderia d’aquestes proporcionant-los els ensenyaments necessaris per a que puguin entrar al món laboral a desenvolupar determinada activitat, i no a proporcionar-los coneixement per a formar-los com a persones amb esperit crític i inquietuds intel·lectuals.

Aquesta estreta vinculació de les empreses en l’ensenyament comporta implícita una demanda: l’eliminació de carreres amb poca sortida professional i que, per tant, no poden proporcionar-los mà d’obra; com la carrera d’història, filologies, humanitats, etc. El que no veuen aquests interessos econòmics és que s’estan “carregant” coneixement.

Amb aquestes reivindicacions n’hi ha d’altres, com la demanda d’un referèndum vinculant dels estudiants sobre l’aplicació del Pla Bolonya, ja que no se’ls ha tingut encara en compte per decidir sobre aquest particular pla.

Aquesta demanda ha tingut força èxit i s’ha començat a desenvolupar a iniciativa dels estudiants, tot i que es té consciència del simbolisme del referèndum. A totes hores es poden veure estudiants fent cua per votar a les urnes sobre la paralització del procés i la demanda d’un debat col·lectiu sobre la universitat pública. Per sobre d’aquestes, pengen pancartes amb diferents consignes i recolzant l’ocupació, les quals són lligades per estudiants diversos amb ànims de lluita i reivindicació pels seus ideals, pel què ells creuen just.

Tothom és conscient del dret a rebre classes per part dels alumnes que no coincideixin amb la iniciativa d’aquesta ocupació, però els estudiants també tenen el dret de demanar que se’ls escolti i se’ls tingui en compte per dur a terme un canvi de pla com el que s’està aplicant i, és trist que només es vulgui fer-ho arran d’aquests dies, quan són portada.